David Hockney (Bradford, 1937) no és ni excèntric ni discret. Sota un posat de britànic afable hi ha un home que ha creat un estil propi a força de pintar coses alegres, amb molt color i molta llum. De fet, explica que va marxar a viure a Califòrnia per la seva llum, el mateix motiu que fa uns anys el va fer tornar a Europa, a Normandia.
És un home difícil d’encasellar. A les seves obres hi ha arquitectura, persones i paisatges. A diferència d’alguns autors que se centren en la comèdia o en la tragèdia, celebra l’equilibri entre aquests dos que hi ha a la vida. S’escapa de Los Angeles pel fum, però un cop a França el fa content descobrir que és una societat més fumadora que l’americana. Celebra la vida bohèmia, però reconeix que les seves incomoditats la fan impracticable.
Sí que hi ha però, algunes constants en les seves obres. El color i la innovació són dues de les més importants. La seva etapa més urbanita i la seva etapa més campestre estan unides per una manera característica de tractar el color. El llibre que van publicar amb el crític d’art Martin Gayford el van titular Spring cannot be cancelled ( Thames and Hudson, 2021), una defensa de l’estació de l’any que més varietat de colors vius concentra.
És, però, la seva vocació d’innovar el que motiva aquest text.
Al llarg de la seva carrera ha utilitzat diferents suports per a la creació. Als anys seixanta va començar a usar la fotografia, però no és fins a principis dels vuitanta que desborda el potencial d’aquesta disciplina amb els “joiners”. La pràctica consistia a fotografiar des de diferents angles una persona, un espai, un paisatge… una vegada les fotografies estaven revelades les ajuntava i creava un collage. El resultat final és una composició d’inspiració cubista, que permetia a l’espectador veure diferents angles d’una mateixa cosa en una sola fotografia. Forçant la perspectiva regalava a l’espectador més informació sobre l’objecte del que podia oferir amb una fotografia convencional. Una idea que també ha passat a la seva pintura. El resultat final d’aquesta tècnica recorda molt a la emprada, entre altres, per Enric Miralles a l’hora d’explorar un espai.
Amb els anys no ha tingut por ni a investigar ni a explorar noves tècniques. Ha passat pel photoshop, per l’escaneig en 3D, ha pintat amb l’iPad… Però ara als seus vuitanta-sis anys torna a doblar l’aposta.
Aquest 2023 s’ha estrenat David Hockney: Bigger & Closer (not smaller & further away), al Lightroom, Londres. El Lightroom és una de les sales immersives que els darrers anys han anat apareixent en diferents llocs del món. Sales grans, amb pantalles gegants que permeten a l’espectador introduir-se en una experiència impensable fa pocs anys. A casa nostra tenim la sort de tenir el centre IDEAL.
Des de fa uns anys, s’han populartizat en aquestes sales les projeccions audiovisuals amb vocació divulgativa sobre artistes. N’hem vist sobre Klimt, Van Gogh, Dalí, Frida Kahlo… El format permet a l’espectador entrar a l’univers de l’autor, entendre les característiques de la seva obra, conèixer el personatge sense la necessitat de veure una peça original. És el documental portat a un nivell superior.
Aquestes sales permeten, però, anar més lluny. Més enllà d’aquestes funció divulgativa hi ha també un potencial artístic a desenvolupar. Em ve al cap, per exemple, “Koraal-Magma”, que va tenir lloc a la sala Ideal dins el programa Sonar a l’Ideal. La fusió entre un músic, John Talabot, i l’estudi de videoart Desilence generava una peça artística que embolcallava als espectadors. Allò no era divulgació, era simplement art.
No és que les projeccions monogràfiques sobre Dalí, o Van Gogh no siguin art, ho són, com ho és un documental. Però són projeccions sobre un “tercer” que en els casos citats ja no pot participar de la projecció per motius evidents.
I aquí és on Hockney doble l’aposta. L’autor és el primer gran artista viu que crea una experiència on conviuen la divulgació i la creació d’obra nova.
La projecció dura uns 50 minuts. En la part divulgativa s’hi poden veure, entre altres, adaptacions a aquest nou format dels decorats per òpera fets per l’artista. La flauta màgica, Tristany i Isolda, Turandot… projectat als sis costats del cub. Explicacions sobre qüestions més tècniques com l’ús de la perspectiva desenvolupat per Brunelleschi, el color, la llum…
Però el que dona estatus d’obra d’art hockneriana a l’exposició és la creació i l’experimentació que comparteix l’autor. Hockney es va gravar amb tot de càmeres instal·lades al cotxe, conduint el seu descapotable per carreteres californianes escoltant Wagner. La música, compassada amb el paisatge, sona a la sala mentre es reprodueixen a 360 graus les imatges enregistrades per les càmeres. Mentre condueix es pot sentir la seva veu explicant la influència que aquells colors i la música pot tenir a les seves obres. Una peça de videoart by Hockney en un exposició de i per a Hockney.
Hi ha també moments on grava la pantalla del seu iPad mentre dibuixa per més tard reproduir-ho. D’aquesta manera l’espectador pot veure el procés de creació, explicat per ell mateix i la peça final, un dels molts Hockneys digitals que han fet créixer la seva col·lecció.
Des de fa uns anys utilitza els seus iPads per les seves creacions digitals que són visitable al seu lloc web ( https://www.hockney.com/index.php/works/digital/ipad). En aquesta experiencia l’artista grava la pantalla del seu iPad mentre treballa. Així, l’espectador no només veu la peça final, veu també tot el procés de creació acompanyat de les explicacions pertinents amb la veu en off de l’artista.
Algú pot preferir veure A Bigger Splash penjat a les parets blanques de la Tate Britain. Però és innegable que el britànic de Los Angeles que viu a Normandia, com es descriu ell mateix, fa saltar costures. Fa saltar les costures de l’art, de la divulgació, del museu… i amb aquesta instal·lació posa la seva obra al servei del procés de transformació al que molts museus i institucions culturals estan immersos.