Aquests dies m’he dedicat a rellegir Kant. Sempre he admirat la seva confiança en la capacitat dels humans d’escollir el nostre propi rumb plantant batalla a qualsevol intent de l’església o de qualsevol altre poder que intentava condicionar la vida dels ciutadans. Defugint qualsevol tutela exterior que ens aboqui a una infantilització, l’home assoleix la condició adulta, diu Kant. Considerava que qualsevol decisió que hem de prendre navega entre allò “que volem fer” i “allò que hem de fer”. Segons ell aquest dilema és estricament humà, ja que allò que “vol fer” Déu coincideix sempre amb el que “ha de fer”, amb el correcte. Així doncs quan els humans hem de fer que les nostres decisions o voluntats vagin en la bona direcció, d’això ell en deia voluntat santa, hem d’escollir sempre la raó per davant de l’emoció. “És per això que necessitem l’ètica”, afirmava.
Ara permeteu-me un salt en la història. El 28 de novembre de 2011 vam acostar-nos al Congrés dels Diputats amb companys de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Aquell dia es discutia i es votava la LOMCE, la llei presentada pel ministre Wert que posava en risc el sistema d’immersió lingüística i que donava la volta al sistema educatiu minvant les possibilitats de progressar d’una bona part dels alumnes amb més dificultat, d’alguna manera s’obria la porta a desmantellar el sistema educatiu tal i com l’havíem entès a Catalunya durant anys. Malgrat no generar consens, és conegut per tots el resultat d’aquella votació.
Set anys després em miro aquest debat des de d’una perspectiva diferent, com a portaveu d’educació del meu grup parlamentari i amb l’absolut convenciment que aquesta llei segueix sent avui una amenaça pel sistema educatiu estatal però molt especialment pel català.
Assumida la necessitat d’evitar que aquesta llei tingui impacte un sol dia més sobre el nostre sistema educatiu, permeteu-me que això em serveixi com a punt de partida per sotmetre el clam de votar noa totes les iniciatives del Congrés dels Diputats a un stress test. Confesso que com a idea pot generar certa tranquil·litat d’esperit, hi ha moments on el cor ho demana per fer evident al govern del PSOE que la situació que vivim a Catalunya, especialment la d’aquells que són fora del país, a la presó o pendents de judici, és una situació injusta i que necessita una sortida política com més aviat millor. Però em pregunto també si no ens estem condemnant a nosaltres mateixos, si no estem deixant escapar l’oportunitat d’acostar-nos a l’objectiu final del procés que vam iniciar, el de construir una Catalunya millor i amb més oportunitats.
Amb una subscripció al no a tot acceptem que és millor mantenir una llei fatal per a Catalunya que buscar fórmules per donar estabilitat i seguretat al nostre sistema educatiu en l’immediat. Acceptem també que qualsevol proposta, com sembla que arribarà, per augmentar el salari mínim interprofessional, per exemple, (també dels catalans i catalanes) ha de ser rebutjada. I com aquesta tantes altres mesures que poden ser beneficioses pels ciutadans de Catalunya.
Arribats a aquest punt se’m fa inevitable preguntar si no és contradictori defensar la independència de Catalunya com a instrument per viure millor i empetitir durant el camí les oportunitats dels nostres veïns, pensin com pensin.
Per anar tancant el cercle, val la pena revisar el llegat de Kant per saber com ens pot servir avui, i em pregunto si davant d’aquesta decisió i d’aquest moment tan excepcional el deure d’aquells qui tenim la responsabilitat de representar una part del poble de Catalunya no és una vegada més fer una aposta per la raó. Em pregunto si el més racional no és buscar la manera de fer compatibles les accions i el full de ruta del Govern de la Generalitat, la denúncia de les situacions injustes i els greuges amb una acció política a Madrid que sàpiga aprofitar les oportunitats. Em pregunto si no és bàsicament l’emoció el que ens condueix a votar en contra de qualsevol proposta al Congrés dels diputats fins i tot si aquesta ens beneficia i si no ens cal pensar-ho molt bé per les conseqüències que això pot tenir.
Sempre amb l’objectiu clar en l’horitzó, crec que tenim el deure de buscar fórmules que facin compatible aquest camí que sembla més llarg del previst, amb l’obsessió de trobar propostes que en l’immediat ens permetin a independentistes i no independentistes viure millor.